L'obra narra la història de Pròsper, Duc de Milà, i la seva filla Miranda desterrats a una illa deserta. Aquest duc és un mag que desencadena la tempesta que dóna títol a la peça i que només vol venjar-se. Per això entra en contacte amb l'altre món, personificat en Ariel. Al final renuncia a la rancúnia i permet que la seva filla trobi l'amor.
...
ACTE PRIMER
ESCENA I
A bord d’un vaixell en mar. Tempestat de llamps i trons
Entren el CAPITÀ i el CONTRAMESTRE.
CONTRAMESTRE
Avall el mastaler de gàbia! Au petits! Més avall, més avall! Poseu la major de capa! (Crits a dins.) La ronya pels cridaires! Són més baladrers que el temporal o el nostre ofici.
Tornen SEBASTIÀ, GONZALO i ANTONIO.
Un altre cop? Què hi feu tots? Hem d’engegar-ho tot i perdren’s? Us ve de gust anar a fons?
SEBASTIÀ
La pesta per la teva gola! Baladrer, blasfem, gos sense caritat!
CONTRAMAESTRE
Vinga, treballeu vosaltres!
ANTONIO
Que et pengi, gos, que et pengin! Fill de puta! Insolent baliga-balaga!
Estem més nets de por de negar-nos que tu!
GONZALO
Jo us garanteixo que no es nega! Fos el vaixells una clova de nou, i fes aigües com una mossa perduda.
CONTRAMAESTRE
Orseu, orseu, encara; a la cap les dues baixes! I enfora, au, enfora!
Tornen els Mariners, xops.
MARINERS
Tot perdut! A pregar, a pregar! Tot perdut!
Fragment de la traducció de Josep M. de Segarra